Blog d'aula de Carles Monclús. En ell documentem el treball i afegim elements per a la reflexió

dijous, 13 d’octubre de 2016

Ha mort Dario Fo

El dramaturg italià Dario Fo, guardonat amb el premi Nobel de Literatura  del 1997, s’ha mort a l’edat de noranta anys, segons que informa la premsa italiana. 
El conegut com a ‘summe dramaturg’ era famós a tot el món pels seus textos teatrals de sàtira política i social i pel seu compromís amb l’esquerra juntament a la seva dona Franca Rame. Fo considerava necessari de fer política en el teatre, perquè  per a ell tot el gran teatre conté sempre un discurs polític i social, és compromès. La seva obra més representada és ‘Mort accidental d’un anarquista’, i també és representativa d’aquest compromís ‘Pum, Pum! Qui és? La policia!’.

En homenatge a la seua figura reproduisc el Manifest que va escriure amb motiu del Dia Mundial del Teatre de 2013.


"Fa molt temps el poder va prendre una decisió intolerant contra els comediants al expulsar-los del país.  

Actualment els actors i les companyies teatrals tenen dificultats per trobar escenaris públics, teatres i espectadors, tot a causa de la crisi.  

Els dirigents, per tant, ja no estan preocupats per controlar aquells que els citen amb ironia i sarcasme ja que no hi ha lloc per als actors ni hi ha un públic a qui dirigir-se.  

Per contra, durant el Renaixement, a Itàlia, els que governaven van haver de fer un esforç important per mantenir a ratlla els Comediants, ja que congregaven un públic abundant.  

Se sap que el gran èxode d'actors de Commedia dell'Arte va tenir lloc al segle de la Contrareforma, que va decretar el desmantellament de tots els espais teatrals, especialment a Roma, on van ser acusats d'ofendre la ciutat santa.  

Al 1697, el Papa Innocènci XII, pressionat pels requeriments insistents de l'ala més conservadora de la burgesia i dels màxims exponents del clergat, va ordenar l'eliminació del Teatre Tordinona que, segons els moralistes, havia acollit el major nombre de representacions obscenes.  

A l'època de la Contrareforma, el cardenal Carles Borromeo, que va estar actiu al nord d'Itàlia, es va consagrar a la redempció dels 'nens milanesos' establint una distinció molt clara entre l'art, com la màxima expressió d'educació espiritual, i el teatre, la manifestació del profà i del vanitós.  

En una carta dirigida als seus col·laboradors, que cito de memòria, s'expressa més o menys així: "Els que estem resolts a erradicar les males herbes hem fet el possible per cremar textos que contenen discursos infames, per extirpar de la memòria dels homes, i alhora perseguir tots aquells que divulguen aquests textos impresos. Evidentment, però, mentre dormíem, el diable va maquinar amb una astúcia renovada. Fins a quin punt és més penetrant en l'ànima el que els ulls poden veure que pas el que puguin llegir dels llibres d'aquest gènere! Fins a quin punt són la paraula parlada i el gest apropiat més devastadors per a les ments dels adolescents i nens que una paraula morta impresa en un llibre! Per tant és urgent treure a la gent de teatre  de les nostres ciutats tal com ho fem amb les ànimes indesitjables." 

Per tant, l'única solució a la crisi es basa en l'esperança que s'organitzi una gran caça de bruixes contra nosaltres i especialment contra la gent jove que vol aprendre l'art del teatre: una nova diàspora de Comediants que, des de tal imposició, sense cap dubte provocarà beneficis inimaginables pel bé d'una nova representació. "