L'ITI va ser creat com a iniciativa del primer director general de la UNESCO, Sir Julian Huxley, i el dramaturg i novel·lista JB Priestly, el 1948, just després de la Segona Guerra Mundial. L'objectiu dels fundadors de l'ITI, va ser construir una organització cultural de les arts escèniques que s'alineés amb els objectius de la UNESCO a la cultura, educació, les arts, el mutu enteniment i la pau. És una organització que crea una plataforma per a l'intercanvi internacional i el compromís en l'educació de les arts escèniques, per a principiants i professionals, així com per a usar les arts escèniques com a instrument per a l'enteniment mutu i la pau.
Tots els anys amb motiu d'aquesta celebració l'ITI encarrega a diferents persones relacionades amb el teatre l'escriptura d'un manifest. Aquest any n'ha encarregat un per cada continent. La d'Europa ha estat encarregada a Simon McBurney,
World Theatre Day Message 2018 – Europe Simon McBurney, United Kingdom Actor, writer, stage director and co-founder of Théâtre de Complicité
A mitja milla de la costa de Cyrenaica, al nord de Líbia, hi ha un gran refugi de roca. 80 metres d'ample i 20 d'alçada. En el dialecte local s'anomena Hauh Fteah. En 1951, l'anàlisi de datació de carboni va mostrar una ocupació humana ininterrompuda d'almenys 100.000 anys. Entre els artefactes descobertes hi havia una flauta d'os datada entre 40 i 70.000 anys enrere.
Com un nen quan vaig sentir això, vaig preguntar al meu pare "Tenien música?”
Ell em va somriure. "Com totes les comunitats humanes”.
Va ser un prehistoriador nascut a Amèrica, el primer a cavar el Hauh Fteah en Cyrenaica.
Estic molt honrat i feliç de ser el representant europeu en el Dia Mundial del Teatre d'aquest any. El 1963, el meu predecessor, el gran Artur Miller, va dir que l'amenaça de la guerra nuclear es va estendre a tot el món quan se li va demanar que escrivís “En un moment en què la diplomàcia i la política tenen armes tan dèbils, el delicat i llarg abast de l'art ha de suportar la càrrega de mantenir junta la comunitat humana “.
El significat de la paraula Drama deriva del grec "dran" que significa "fer" ... i la paraula teatre prové del grec "Theatron", que literalment significa "veure lloc". Un lloc no només on mirem, sinó on veiem, ho entenem, ho entenem. Fa 2400 anys Polykleitos el més jove va dissenyar el gran teatre d'Epidaurus. Amb capacitat per a 14.000 persones, la sorprenent acústica d'aquest espai a l'aire lliure és miraculosa. Un diàleg al centre de l'escenari, es pot escoltar en els 14.000 seients. Com era habitual en els teatres grecs, quan observàvem els actors, també veiem el paisatge més enllà. Això no només reunia diversos espais alhora, la comunitat, el teatre i el món natural, sinó que també enllaçava tots els temps. A mesura que el joc teatral evocava els mites passats en l'actualitat, podíem veure a l'escenari el que seria el vostre futur definitiu. Naturalesa.
Una de les revelacions més notables de la reconstrucció del Globus de Shakespeare a Londres és també el que veieu. Aquesta revelació es refereix a la llum. Tant l'escenari com l'auditori són igualment il·luminats. Els intèrprets i els públics poden veure cadascun l'altre. Sempre. A tot arreu es veuen persones. I una de les conseqüències és que es recorda que els grans sol·liloquis de, per exemple, Hamlet o Macbeth no eren merament meditacions privades, sinó debats públics.
Vivim en un moment en què és difícil de veure amb claredat. Estem envoltats de més ficció que en qualsevol altre moment de la història o la prehistòria. Tot "fet" pot ser qüestionat, qualsevol anècdota pot reclamar la nostra atenció com "veritat". Una ficció en particular ens envolta contínuament. El que busca dividir-nos. De la veritat. I de cadascú l'altre. Que estiguem separats. Pobles de persones. Dones d'homes. Els éssers humans de la natura.
Però tal com vivim en un moment de divisió i fragmentació, també vivim en un moment d'immens moviment. Més que en qualsevol altre moment de la història, la gent està en moviment; freqüentment fugint; caminar, nedar si és necessari, migrar; per tot el món. I això només comença. La resposta, com sabem, ha estat tancar fronteres. Construeix parets. Deixar fora. Aïllar. Vivim en un ordre mundial que és tiránic, on la indiferència és la moneda i esperem una càrrega de contraban. I part d'aquesta tirania és el control no només de l'espai, sinó també del temps. El moment en què vivim evoca el present. Es concentra en el passat recent i proper. No tinc això. Vaig a comprar això.
Ara ho he comprat, he de tenir la següent ... cosa. El passat profund s'oblida. El futur de cap conseqüència.
Hi ha molts que diuen que el teatre no o no pot canviar cap d'això. Però el teatre no sortirà. Com que el teatre és un lloc, tinc la temptació de dir un refugi. On es congreguen i es formen instantàniament comunitats. Com sempre ho hem fet. Tots els teatres són la mida de les primeres comunitats humanes de 50 ànimes a 14.000. Des d'una caravana nòmada fins a un terç de l'antiga Atenes. I
perquè el teatre només existeix en el present, també desafia aquesta visió desastrosa del temps. El moment actual és sempre el tema del teatre. Els seus significats es construeixen en un acte comunal entre l'artista i el públic. No només aquí, però ara. Sense l'acte de l'intèrpret, el públic no podia creure. Sense la creença de l'audiència, l'actuació no seria completa. Ens riem al mateix moment. Ens movem. Ens sorprèn o ens sorprèn al silenci. I en aquest moment, a través del drama, descobrim la veritat més profunda: que el que pensem que la divisió més privada entre nosaltres, la frontera de la nostra pròpia consciència individual, també no té frontera. És una cosa que compartim.
I no ens poden detenir. Cada nit tornarem a aparèixer. Totes les nits els actors i el públic tornaran a muntar. i es reeditarà el mateix drama. Perquè, com l'escriptor John Berger diu "Profundament dins de la naturalesa del teatre és un sentit de retorn ritual", és per això que sempre ha estat la forma d'art dels desposseïts, que, per aquest desmantellament del nostre món, és el que nosaltres tots som. Allà on hi hagi actuacions i auditoris es publicaran històries que no es podran comunicar a cap altre lloc, ja sigui als teatres d'òpera i als teatres de les nostres grans ciutats, o als campaments que acullen els immigrants i els refugiats a Líbia del Nord i arreu del món. Estarem sempre units, comunament, en aquesta redactificació.
I si estiguéssim a Epidauros podríem mirar i veure com ho compartim amb un paisatge més gran. Que sempre som part de la naturalesa i no podem escapar-nos de la mateixa manera que no podem escapar del planeta. Si estiguéssim al Globus, veurem com aparentment ens plantegem qüestions privades per a tots nosaltres. I si haguéssim de tenir la flauta cienicana de fa 40.000 anys, entendríem que el passat i el present són indivisibles i la cadena de comunitat humana mai no pot ser trencada pels tirans i els demagogs.
I a continuació teniu el que correspon a Amèrica el de la mexicana Sabina Berman http://www.world-theatre-day.org/pdfs/2018SabinaBermanES.pdf
